La Capella de Vall de Maria

Seguint la carretera N II en direcció a Tordera, havent passat l’Hostal de Cal Coix i poc abans d’arribar al límit de la província, es troba un trencall a mà esquerra que duu fins a Vall de Maria, una de les cases de pagès de més història a Maçanet de la Selva. A l’extrem sud del veïnat del Pibitller, la Vall de Maria es troba a banda i banda de la riera del mateix nom que neix a la vessant nord del Mont Barbat i flueix directament cap a la Tordera. Segueix una línia paral•lela a l’actual carretera N-II, que creua a prop de la cruïlla entre aquesta i la carretera de Blanes a Hostalric, indret conegut com a Can Bartolí pel nom del restaurant que hi havia abans de construir-hi la rotonda.

La propietat té prop de 300 Ha repartides per parts iguals entre Maçanet i Tordera totes elles, excepte 8 de conreu i de bosc que, per causa de nombrosos incendis, es veu molt migrat. A la propietat s’hi troba la Font dels tres Roures i un embassament mantingut per una presa de mides respectables. En l’actualitat la finca té una explotació ramadera mantinguda per la família d’en Feliu Pou i Ros, que en són els propietaris després d’haver estat masovers des de l’any 1957. La Roser Boada, vídua d’en Santi Pou, fill d’en Feliu, ella al capdavant i els seus fills continuen una explotació força activa. De no ser per aquesta família, Vall de Maria encara seria aquella vall molt deserta que és com un canal d’unes muntanyes aspres i desertes, així descrita per en Roig i Jalpí al segle XVII.

Però, a part de ser una de les cases de pagès més emblemàtiques de Maçanet de la Selva, Vall de Maria és un lloc molt important en el context de la història del nostre país, doncs fou el primer monestir femení cistercenc establert als Països Catalans. El seu origen data del 1159, pocs anys després que l’ordre religiós del Císter s'introduís a Catalunya. Nascuda com a reforma i crítica als grans monestirs benedictins, aquest ordre va néixer amb la intenció de retornar el benedictisme a l'austeritat dels seus orígens.

Una llegenda que recull el Llibre dels feyts d’armes de Catalunya diu que, en temps del comte Borrell de Barcelona, una imatge de la Verge fou trobada per uns pastors que moltes nits escoltaven músiques i cants celestials i veien llums per la vall del terme de Maçanet, vescomtat de Cabrera, en l’extrem meridional del terme parroquial, confrontant amb els de Lloret de Mar, Blanes i Tordera. En el lloc de la troballa fou bastida una capella que d’aleshores ençà prengué el nom de Vall de Maria, molt visitada pels veïns de la rodalia. Sembla ésser que, en ocasió de la consagració de l’església del castell de Lloret, feta el 1079, entre d’altres donacions hom la dotà d’una peça de terra que confrontava amb el mar, la riera de Lloret i Vallemarina.

Diuen que va ser Na Mahalta (o Mafalda), nascuda a Pulla-Calàbria, Comtessa de Barcelona i Vescomtessa de Cardona, qui va fundar el monestir de Vall de Maria. Natural del Regne de Sicília, va ser esposada el 1078 per en Ramon Berenguer II "Cap d´Estopa", obtenint el títol de Comtessa de Barcelona. El 1082 infantà el futur Comte de Barcelona Ramon Berenguer III, pocs dies abans de l’assassinat del seu marit. El 1083 la Mahalta pren disposicions sobre l’herència llenguadociana que havia pertocat al seu fill (Carcassona i Resès) i que ella cedí en feu als vescomtes de Bexiers i Agda, que hi actuaren de tutors. Però el mateix any passà a Catalunya i confià el seu fill a la tutela del Comte Guillem I de Cerdanya i després a la del seu cunyat Berenguer Ramon II, que associà el jove Comte al govern. El 1085 es tornà a casar (conservant però el títol de Comtessa) amb el vescomte Eimeric I de Narbona. Vídua per segon cop (1105), retornà a Catalunya i fixà la seva residència al Convent de Sant Daniel de Girona, que havia dotat ricament, i a on és enterrada.

Els monestirs de l’ordre del Císter es trobaven normalment en llocs més o menys aïllats que propiciessin l’oració. Però, a més a més del seu emplaçament, era bàsic per a ells disposar de recursos naturals suficients (terra, aigua...) per tal de garantir la subsistència dels seus membres. Bernat de Claravall inicià cap a l’any 1112 l’impuls d’una reforma de les ordres religioses i, després del 1150, el moviment cistercenc va penetrar a Catalunya amb el suport de Ramon Berenguer IV i de la noble família dels Montcada. Els primers monestirs femenins de l’ordre del Císter a Catalunya foren els de Vall de Maria (1157-1158), de Sant Feliu de Cadins (1169) i de Vallbona de les Monges (1176).

El primer document cert i ben datat de Vall de Maria com a monestir cistercenc femení es de l’any 1158 (segons el Professor Antoni Pladevall i Font en el seu pròleg al llibre d’en Narcís Puigdevall i Diumé, 1992) i dóna peu per suposar que aquest cenobi feia ja algun temps que existia. Es tracta d’una confirmació de bens feta per l’arquebisbe de Tarragona a la prioressa Ricsenda i al seu monestir (Vall de Maria) ja en ple funcionament. Això permet de situar l’endegament de la casa entorn del 1155 o abans. En realitat, sempre segons l’Antoni Pladevall, el primer esment del monestir es del 1156 quan Berenguera de Queralt, vescomtessa de Cabrera, llegà 20 sous a les “bonis feminis de Valle Maria”. D’aquesta manera el monestir o priorat de Vall de Maria es converteix en un dels més antics de la península ibèrica i segurament es va fundar molt a frec de la mort del fundador de la branca cistercenca femenina, Sant Bernat de Claravall (1090-1153).

Així doncs, en el 1159 ja hi havia a Vall de Maria una comunitat de bernardes i al 1169, pocs anys després de la seva fundació, Berenguer de Maçanet i Gausfred de Rocabertí el dotaren fent-li donació de nombrosos béns tot posant-lo sota la seva protecció i eximint-lo de tota altra jurisdicció. No obstant, amb posterioritat, Vall de Maria esdevinguè Priorat amb dependència directa del monestir de monges del Císter de Cadins, a l’Empordà, el que feia que les monges de Vall de Maria, segons el concepte típic dels cistercencs, fossin afiliades al monestir de Cadins. La butlla del papa Alexandre III del 1169, en la que autoritzava l’erecció d’aquest monestir, preveia que tant Cadins com Vall de Maria, que li quedava subjecte, havien de seguir les institucions del monestir de Nonehea en l’Aveyron francès, confirmant la independència d’aquest moviment cistercenc femení del de la Catalunya Nova (Vallbona de les Monges, per exemple) que eren afiliats al de Tulebras (Navarra) o a d’altres.

Alguns temes com la relació inicial entre Vall de Maria i Cadins restent dubtosos, però cal suposar que d’algunes de les primeres monges cistercenques de Vall de Maria va sortir la idea de traslladar la comunitat a la nova possessió de Cabanes de l’Empordà, en una planura fèrtil, propera a la Muga, on hi havia ja una església dedicada a Sant Feliu. L’ànima d’això seria la nova priora Ermessenda, però una part de la comunitat, segurament per pressió dels nobles del redós, va decidir continuar a Vall de Maria. Tot i això, una butlla papal del 1169 va sancionar el fet autoritzant el trasllat de les monges a Cadins, bé que quedant una part de la comunitat a Vall de Maria. Així sorgiren dos monestirs, un convertit en una esponerosa abadia i l’altre quedant com a Priorat, tots dos essent com un recer de filles de la noblesa i ambdós sota la filiació de Nonenque (o Nonehea).

La documentació conservada es gairebé exclusivament de caire econòmic, títols de propietats, per exemple, que podien estar a llocs tant allunyats com la Segarra. Com acostuma a passar sovint, no s’han conservat velles consuetes o llibres de pràctiques o cerimònies del monestir. Les guerres, expoliacions i la manca d’interès ha fet perdre gairebé sempre la documentació que més interessaria ara. Cal dir, tant mateix, que totes les monges de l’època medieval eren filles de la noblesa comarcal o feudal, de grans terratinents o de ciutadans honrats. Des de l’època alt medieval cada família noble, molt sovint de grans fillades, destinava al convent, ja des de petites vàries filles, molt sovint al cap de poc de néixer, sense cap consideració als seus gustos o sense haver donat cap mostra de vocació per la vida religiosa. Val a dir també que les monges d’abans no treballaven i sovint tenien criades i esclaus per a servir-les. Com s’ha pogut comprovar en d’altres monestirs, quan a una generació hi havia tres o més filles monges aquestes no es posaven a un mateix convent sinó a convents diferents, molt sovint amb l’ambició paterna que les filles assolissin l’abadiat o càrrecs importants dins de la comunitat, una forma més d’adquirir poder polític per part de les famílies.

Na Ricsendis va ser la primera priora de Vall de Maria al que, poc després, el 1214, la noble dama Ermessendis de Cartellà va deixar un llegat. En 1418, el prelat diocesà Andreu Bertran va concedir indulgències al monestir. Com a Priorat, Vall de Maria subsistí fins al 1550 quan els seus béns foren adjudicats per Na Constança de Sarriera al monestir de Sant Daniel, a la ciutat de Girona, en virtut d’una butlla de Pius IV d’aquell mateix any. Amb diferents alts i baixos, però sempre en continua davallada, el priorat de Vall de Maria va fer el seu camí. Sense saber-se per què, les seves relacions amb Sant Feliu de Cadins van ser pràcticament inexistents durant gairebé tres segles. Però, durant tots aquests segles, el monestir vivia i feia valer els seus drets com es fa palès en el plet que el monestir va mantenir amb els Prunera, els Oliver i d’altres per les terres que el monestir tenia a la Segarra.

De sobte i sense que se sàpiga per què, el dia 20 de novembre de 1456 una acta notarial determina la unió dels monestirs de Vall de Maria i de Cadins. Entre les raons que s’hi citen, hi ha l’aïllament del priorat i la insuficiència de les seves rendes. És cert que, en el moment de la unió, Vall de Maria només comptava amb dues monges: Constança de Puigmoltó, prioressa i Eufràsia Ram. Aquest fet tindria una certa influència en el futur de Vall de Maria fins a la seva extinció. De fet, durant el segle XV, el monestir va patir molt amb ocasió de les grans revoltes de la terra, i l’any 1492, tot i haver millorat la situació, només hi vivien sis monges, de tal manera que en morir la prioressa Aldonça de Palol, les cinc monges restants, congregades a la capella del cenobi, el mateix dia de l’enterrament de la seva antecessora, n’elegiren a Isabel Pascual. Però, aquesta elecció no va plaure al bisbe de Girona, que va anomenar una seva parenta Na Violant de Biure. Aquesta decisió, però, no va desanimar a la prioressa elegida democràticament i les seves seguidores i, per una decisió del tribunal de la Rota, la prioressa oficialista Na Lluisa Llordat va ser condemnada per expoliació i la Isabel Pascual va poder cobrar fruits i gastos.

El 1543, el Papa va acceptar que la prioressa i totes les monges es traslladessin al monestir que elles volguessin, escollint aquestes el de Sant Daniel a Girona. L’any 1550, per una butlla papal, el monestir de Vall de Maria va ser incorporat definitivament al de Sant Daniel. Al 1603, l’abadessa de Sant Daniel, pressionada per les freqüents visites dels bandolers a Vall de Maria, que van empènyer les monges a marxar cap a Girona, establí (vengué) el monestir i les seves terres a la família Jalpí de Tordera, esdevenint des d’aleshores una important casa de pagès. En l’escriptura d’establiment emfitèutic (contracte pel qual un senyor dóna a una altra persona el domini útil d'una cosa immoble, tot retenint-ne el domini directe, a canvi de rebre un cànon de l'emfiteuta o senyor útil) datada del 2 de desembre de 1603, l’abadessa de Sant Daniel va imposar l’obligació de conservar la Capella de Vall de Maria i impedir que fos profanada. El que aleshores restava en peu del vell monestir només era la Capella avui existent. La resta, segons aquella escriptura, eren edificis rònecs, boscos, muntanyes i conreus.


Es dóna el cas curiós de que qui anà a establir-se a Vall de Maria fou un esclau llibert de la casa Jalpí. Així ens ho contà el prior Jalpí i Julià:

“Que per que ara ni en ningun temps no hagués equivocacions, és de saber que lo dit Sr. Pere Miquel Jalpí tingué un esclau que, per ésser molt honrat home de bé, se’n feye molt gran confiansa y axí, al cap de temps, se batejà y fonch molt bon cathòlic cristià y, tant quant visqué, habità en casa de Jalpí de Tordera, al qual posaren nom Joan y, en gràcia de dit señor son amo, se anomenà de nom de casa Jalpí y, est Joan Jalpí, olim esclau, casà a 5 de juny del any 1571 ab Rafela, donzella, filla de Roch Granollers y de Quitèria, muller sua, de la Vila de Llagostera, bisbat de Gerona, y estos Joan y Rafela tingueren un fill que es digué Pere-Miquel, al qual, tot lo temps visqué, se li donà facultat de estar y habitar en lo monestir dirruït anomenat de Vall de Maria... els nets d’aquell esclau encara vivien allí, afegint que “ere y comunament és de costum prendrer los esclaus lo nom de las casas de llur senyor”

Però els Jalpí no compliren pas gens bé l’obligació de conservar la Capella, puix que l’any 1667, Josep de Jalpí, que hi va anar, la trobà així:

“estar molt indecent, per ser corral de bèsties i cau de lladres... sense senyal de altar que, quan entrí en dita isglésia no coneixia si era imatge de Maria Santíssima o una pedra, perquè estava fumada com la mateixa isglésia, que antes y feia foch qui volia, com ara, que és cosa de immundícia”.

En veure el seu deplorable estat, en Josep de Jalpí va recollir aleshores la imatge de la Mare de Déu de Vall de Maria i la traslladà a la seva casa de Tordera i, més tard, a l’oratori del casal Jalpí-Tries d’Arenys de Munt, on es troba avui.

Amb el temps, el que fou l’antic monestir s’anà transformant i perdé progressivament les seves característiques arquitectòniques. En l’actualitat, tan sols hi queda, com a testimoni, la capella romànica del segle XII incorporada a l’antiga casa pairal, probablement construïda pels Jalpí al segle XVII. Vall de Maria ha tingut moltes transformacions des d’aquell llunyà segle XVI. Els Jalpí vengueren la propietat l’any 1904 a Vicens Coma i Ferrer. Al 1931 s’efectuaren algunes transformacions importants: s’edificà la casa nova, una granja i l’embassament. Un cop acabada la Guerra Civil del 1936-39, sembla que Vall de Maria era un lloc freqüentat pels maquis (la guerrilla anti-franquista dels primers anys de la postguerra), que aprofitaven el seu aïllament i l’espessor dels seus boscos per amagar-se. Això provocà que el masover d’aleshores, de cognom Canals, abandonés Vall de Maria tot seguint l’exemple de les monges què, en el segle XVI, havien estat obligades a abandonar el monestir pels fets violents que hi aproparen els bandolers.

Entre 1941 i 1957, la finca fou arrendada a la Capitania General de la IV Región Militar, tal vegada en un intent de que la finca deixés de ser refugi de maquis per la presència dels militars, molts d’ells nois de Maçanet que hi feien el soldat, o potser més aviat per a produir aliments que ajudessin a sobreviure als funcionaris d’aquell organisme militar en una època de forta penúria alimentària i de baixos sous. Els militars hi van construir una important granja de porcs i van fer-hi algunes construccions força sòlides entre les quals una via, encara existent, servia per a moure les vagonetes que duien el gra molt des de la Capella, que servia de molí, fins a la cort dels porcs. Fins fa uns mesos, la Capella encara era emprada com a graner i magatzem de la casa de pagès.

Com dèiem a l’inici, la família d’en Feliu Pou s’hi va establir, primer com a masovers i després com a propietaris, i avui duen a terme una explotació agrícola i ramadera força activa. La Capella sempre havia estat per a ells un espai més per a desar-hi estris de treball i vehicles lleugers, tot i que va ser respectada de rebre modificacions importants.

En els darrers mesos, el Taller d’Història de Maçanet de la Selva, amoïnat pel risc de perdre les poques restes d’aquell Convent de monges de l’ordre del Císter, un cop s’iniciïn els treballs de desdoblament i modificació del traçat de la N-II (A-2 en el futur), estableix un acord amb la família Pou i Boada per tal de rehabilitar-ne la Capella, a l’estat més proper possible dels seus orígens, i facilitar-ne la seva visita com ja havia fet al Castell de Torcafelló, al turó de Sant Jordi i al Pou de Glaç de Can Buscastell.

El Taller d’Història, amb un ajut de la Generalitat i les modestes quotes del seus associats, després d’haver elaborat un avantprojecte dels treballs que caldria fer-hi, va iniciar-hi els treballs de rehabilitació. Els treballs conduïts fins ara consisteixen, en primer lloc, en l’arranjament de la teulada, força malmesa pel pas del temps. Una part de la volta de la Capella era coberta de terra, sobre la qual s’hi assentaven directament les teules, mentre que la part de l’absis i un lateral de la capella eren fets amb bigues de fusta molt malmeses i que han estat substituïdes. Les mateixes teules que hi havia varen ser recol•locades i complementades per d’altres d’un estil semblant, essent impossible de trobar-ne de la mateixa època. A una de les teules de la carenera, cap a la part final del darrera, s’hi va trobar una inscripció que diu:

“hecha p. Ginesta ultima de este año 12 de octubre de 1593 posada y marcada por Pedro Serra Barris Celra.”

Després de practicar-hi uns testimonis (cates) per a determinar, fins a la mesura del possible, quins eren els materials originals de què estava fet el seu terra, es va llevar el formigó que s’hi havia col•locat per convertir la capella en un molí de gra, per tal de posar a la vista les antigues toves que constituïen el terra original de la Capella. Posteriorment, i d’acord amb els tècnics de les institucions culturals del país, es decidirà quin tractament es dóna a les parets i a la volta, per a fer de la Capella un lloc de visita cultural i històrica d’interès per als estudiosos de l’època medieval, i els de l’ordre del císter femení a Catalunya en particular, així com al públic en general, perquè és de desitjar que aquest lloc tan emblemàtic pugui rebre l’homenatge dels maçanetencs i de totes aquelles persones que s’interessen pel patrimoni cultural del nostre país.

Antoni Cruzado i Alorda
Taller d’Història de Maçanet de la Selva
Publicat a la Revista TORRENTERES Nº 3, Abril 2006