lunes, 30 de abril de 2007

Maçanet de la Selva, Cruïlla d'Europa

Sempre hem sentit a dir que el progrés va de la ma del desenvolupament de les vies de comunicació. Recordo aquella imatge dels llibres de lectura, a l’escola primària de fa més de cinquanta anys, en la qual es veia una carretera, un tren, un avió, la mar amb un port i vaixells que, fins i tot, entraven terra en dins per rius o canals navegables creuats per ponts metàl•lics altíssims. Allò era el paradigma del progrés.

Quan viatges molt, et sents obligat a modificar aquest concepte. Tot i que aquestes vies de comunicació (ara anomenades infrastructures) apareixen arreu com una cosa natural, com si sempre hi haguessin estat, quan hi penses una mica te n’adones dels sacrificis que, sens dubte, han costat als pobles pels quals passen. I estem parlant tant en termes de liquidació de sistemes naturals (conreus, boscos, turons, torrents, prats, aiguamolls, etc.) com d’enderrocament de cases centenàries que acaba amb nissagues familiars.

En els temps passats, les vies de comunicació havien estat sempre establertes en raó de la seva comoditat per a les persones i animals que les recorrien. No calia que fossin molt amples. Les persones que anaven caminant es creuaven i de ben segur que es saludaven amb un Deu vos guardi .

Avui en dia, les vies de comunicació estan calibrades en funció del tràfec que han de suportar i quan es troben molt congestionades, s’amplia el nombre de carrils i, endavant. Es clar que, de vegades, això no es gens fàcil i, en lloc d’ampliar-la seguint el mateix camí, se’n fa una de nova, optimitzant (terme economicista) el traçat de manera que tingui menys pendents, menys corbes, menys llargada, etc. Tot per aconseguir un trànsit mes fluid i segur o be més nombrós.

La meva professió em fa viatjar sovint per bona part d’Europa. Fa una certa alegria i, fins i tot, orgull (per què no dir-ho) quan veus un camió que, en el guardapols de les rodes del darrera hi du, escrit amb grans lletres, el rètol Maçanet de la Selva, junt amb el nom d’una empresa establerta des de fa temps en aquest municipi. O be quan veus un altra camió, de color psicodèlic, carregat de tractors o de petits tricicles, i reconeixes que prové d’una base logística (com ara se’n diu) establerta en un terreny del municipi.

Però no es tracta, tant sols, de que la gent o els productes de Maçanet viatgin per tot arreu. Maçanet de la Selva es troba en una veritable cruïlla d’Europa. Es un indret molt especial pel qual hi passen moltes vies de comunicació:

• La N- II Carretera Nacional de Madrid a França por la Jonquera, que aviat es convertirà en la A-2, ”Autovia del Nordeste”.

• La via fèrria de Barcelona a Cervera.

• L’Autopista AP-7, anomenada Autopista del Mediterráneo, amb una sortida al terme de Maçanet, molt important doncs empalma amb una altra carretera important, avui anomenada C-35, que condueix a la Costa Brava central, i que aviat es convertirà en Autovia.

• La ruta d’aproximació a l’Aeroport de Vilobí-Girona també passa per Maçanet. Tot i que la pista d’aterratge d’aquest aeroport es troba uns quants quilòmetres al nord de Maçanet, la seva perllongació passa pel bell mig de la Vila i, quan el vent dominant es de tramuntana, els avions, que sempre aterren i s’enlairen amb el vent en contra, passen a poca altura amb una fressa ensordidora.

• Altres infrastructures que probablement passen per aquí i que, ni tant sols en som conscients son les conduccions de gas natural i les d’hidrocarburs. També hi passen les línies de fibra òptica que ens permeten de estar connectats a l’internet i algunes línies d’alta tensió.

• Per altra banda, ja s’acosta el moment de posar en funcionament la línia del tren de gran velocitat (TGV/AVE) i, segons que diuen alguns, pot ser també un ramal del quart cinturó de Barcelona o B-40, podria passar per aquí si, finalment, n’aproven el seu traçat.

El Camí Ral

Durant molts anys, l’única via de comunicació de caràcter europeu que teníem al país era l’anomenat Camí Ral, avui representat parcialment par la N-II i la carretera d’Hostalric a Caldes passant per Les Mallorquines. La Via Augusta del temps dels romans, quan la província Tarraconense s’estenia per la major part de la Península Ibèrica, ja seguia en bona part el traçat del Camí Ral. Segons que diuen els historiadors, aquesta via no tenia com a funció les comunicacions entre pobles o ciutats veïnes. De fet, no passava per gaire bé cap de les viles i parròquies de la comarca. Era una veritable via europea.

Aquesta artèria tenia força mala fama i la gent dels pobles i terres del seu recorregut no s’hi atansaven si no eren forçats per les circumstàncies (guerres, lleves o per donar socors als viatgers en dificultats). Diuen que alguns veïns dels indrets pels quals passava treien les lloses dels guals que permetien de travessar les rieres i rierols quan hi havia força aigua. Després ells mateixos guanyaven uns diners ajudant als viatgers a sortir-ne amb les seves bèsties.

El traçat del Camí Ral era, de fet, la ruta més planera que, sortint de Barcelona, pujava per la vall del Besòs, el Mogent i el Congost per La Roca, Montmeló, Granollers, Cardedeu, Llinars i, saltant el pas de Sa Nata, passava per Villalba Sasserres (abans conegut com a Trentapasses) i emprava la vall de la Tordera des de Sant Celoni fins a Hostalric. Després passava pel congost que forma la Riera de Santa Coloma entre els termes municipals de Maçanet de la Selva, d'una banda, i Riudarenes i Massanes de l’altra, i s’endinsava vorejant els estanys de Sils cap a Les Mallorquines. Des d’allà, vorejant la Riera de la Vallcanera s’arribava a Caldes i a Girona.

Encara avui se’n pot seguir el seu traçat pels nombrosos hostals que han quedat tot al llarg del recorregut: Hostal de Gualba, Hostal Nou, Hostal de la Figa, Hostal de la Rupit, Hostal de les Mallorquines, Hostal de la Belladona, Hostal de la Thiona, Hostal Nou, Hostal de la Ceba, Hostal de l’Avellaneda, etc.

Al seu pas pel terme de Maçanet de la Selva, el Camí Ral no tocava pas la Vila. De fet, per a arribar-hi, calia travessar la Riera de Caldes, cosa no sempre possible doncs no hi havia cap pont que ho permetés en temps de pluges i encara menys quan els estanys estaven a vessar. Segons els historiadors, aquesta part era la mes perillosa de tot el traçat per raó del bosc espès que vorejava la ruta i que servia d’amagatall als lladres i bandolers, entre els quals es pot recordar el mític Joan Sala i Ferrer més conegut amb el sobrenom de “Serrallonga”.

La variant de Marina del Camí Ral se separava, venint de Girona, a la Creu de la Mà, en el terme municipal de Caldes de Malavella i, seguint aproximadament el traçat de l’actual N-II passava el Pont dels Lladres, l’Hostal de la Granota i, ja al terme de Maçanet de la Selva, per davant de la Torre Cartellà, Can Bruno, Ca l’Amargant i Cal Coix. En passar la serralada de Mont Barbat, precisament prop d’on s’hi troba la Creu del Rabaixí, lloc de referència per als viatgers, el camí baixava cap a Vall de Maria per transcórrer a la vora de la riera que porta aquest nom fins a on ara hi ha la central elèctrica, prop de la cruïlla de la N-II amb la carretera d’Hostalric a Blanes.

La Carretera Nacional

Es aquesta una de les sis grans carreteres que, sortint de la Puerta del Sol, a Madrid, arriben als llocs mes remots de la geografia peninsular. Al primer quart del segle XX, el Govern del General Primo de Rivera va fer modernitzar la xarxa radial de carreteres anomenada Circuito Nacional de Firmes Especiales (CNFE) que avui duen la nomenclatura de “N-I a N-VI” . De ben segur la N-IIa coincidia amb la carretera d’Hostalric a Maçanet, avui la C-35, també construïda en aquells temps. Es la única que passa per la Vila però té tantes corbes, que mai no ha estat una carretera principal ni ho serà com no facin un túnel per sota dels turons. Fa tant sols una cinquantena d’anys encara es podien veure a la zona de Sant Celoni les fites que deien CNFE – N-IIa.

La N-II, hereva del Camí Ral, ha estat sempre la ruta principal de comunicació entre terres d’aquesta part dels Pirineus amb les de més enllà. El Coll del Portús, que creua les Alberes, facilitava en altres temps la comunicació entre les comarques del Principat i les del Nord i separa avui les terres franceses de les espanyoles. Sempre s’ha pogut franquejar còmodament tot i que, de vegades, la frontera entre ambdós estats hagi estat tancada. Que jo recordi, entre l’any 1939 i el 1950, per exemple, va estar més temps tancada que no pas oberta. Ni les mercaderies ni les persones la podien creuar. Fins i tot el correu entre ambdós estats no circulava.

L’Autopista

L’AP-7 que passa gaire bé a tocar de la Vila de Maçanet de la Selva es una via de peatge, construïda atenent a les demandes, d'una banda, dels exportadors de taronja i altres productes agrícoles del País Valencià i, d'altra, dels hotelers i altres operadors de turisme catalans i valencians. En construir-se l’Autopista, a finals dels anys 1960, gairebé la van fer passar per damunt de la Vila de Maçanet.

A la sortida de Maçanet s’hi va construir un intercanviador i àrea de peatge, amb entrada i sortida de vehicles especialment dissenyat per facilitar l’accés a la Costa Brava central. En aquell moment no es va fer una connexió adequada amb la única carretera que passa per la Vila, la C-35, i encara avui en patim les conseqüències. Per arribar a Maçanet des de la N-II, tant si es ve del nord com del sud, cal travessar els tres carrils de la C-35 i emprar el subterrani que passa per sota de la sortida del peatge.

Per altra banda, per sortir de la Vila, hom es troba amb els vehicles que surten de l’AP-7 i que venen tant per la banda esquerra com per la banda dreta fent també força incert el camí cap a Vidreres o la N-II. També els veïns de la urbanització del Molí i de totes les cases de pagès del veïnat de Pujol, ho tenen força difícil per arribar a la Vila amb el pont que serpenteja per sota l’AP-7. Fins i tot, la riera Torderola troba en aquest indret dificultats per seguir el seu curs.

La via fèrria

Aquesta línia que va ser fruit dels esforços d’un nombre d’empresaris i polítics catalans i espanyols que volien projectar l’economia del país mes enllà de les seves fronteres també passa pel terme municipal de Maçanet de la Selva. Després de que dues empreses diferents haguessin construït les línies que, des de Barcelona, anaven a Mataró i a Granollers respectivament, van haver de cedir davant les exigències del Govern a finals del segle XIX, i pactar l’encontre, que es faria l’any 1861, a l’Empalme, nom que sempre s’havia donat a l’estació avui anomenada Maçanet-Massanes.

Quan es va construir aquesta línia, es van tenir més en compte els condicionaments físics del terreny pel que passaven les vies que no pas els interessos de les viles i pobles situats al llarg del seu recorregut. Tampoc es va fer en unir l’Empalme amb Girona i poc després amb Figueres i França, objectiu final d’aquell projecte.

La carretera que va de Maçanet a l’estació del tren, part de l’actual C-35, va ser construïda cap als anys vint del segle passat, pel Govern de Primo de Rivera, molt després de que l’estació entrés en funcionament. Així doncs, la línia fèrria que passa pel terme municipal de Maçanet pràcticament no ens va servir per a res tret d’alguna explotació forestal que treia els seus productes pel veïnat de Martorell.

Les noves Infrastructures

Ara s’està construint pel terme de Maçanet una altra via, la del tren de gran velocitat (TGV/AVE). Com en el cas de la primera línia, han estat els enginyers els qui han determinat el seu traçat, sense tenir en compte els interessos dels municipis que travessa. En molts indrets del municipi de Maçanet, sobre tot en la seva vessant mes occidental, s’hi pot veure la enorme cicatriu que generen les grans màquines vingudes de fora que treuen gresa d’una banda i la duent cap a una altra. Res a veure amb aquells homes de Maçanet que hi van deixar la pell a la fi del segle XIX.

Tota la llargada de la via en aquest terme municipal es a cel obert, tret d’un petit túnel que, suposadament, han deixat pel pas dels animals salvatges (el que se’n diu un corredor ecològic) i que hauria, a mes a mes, de permetre el pas de les persones i els vehicles cap a l’indret anomenat Font de les Closes.

Ara mateix, el projecte de desdoblament de la N-II (Autovía del Nordeste) que ja s’està duent a terme entre Riudellots de la Selva i Caldes i que, en els pressupostos del 2006, te una partida de 23,33 milió d’Euros per al tram Sils - Maçanet, tallarà el nostre terme municipal en dues parts. Una de les quals, el veïnat del Pibitller i la urbanització dels Pantans de Montbarbat, quedaran sense accés per als qui vulguin venir-hi des de la Vila (o des de Girona) a no ser que emprin un camí rural sinuós i molt perillós que connecta aquests veïnats amb la C-63 de Vidreres a Lloret, per l’indret anomenat Terra Fortuna.

Això si, els llargs vials de serveis entre Can Claret, a Sils, i la Torderola, a Maçanet, seran llocs privilegiats per a l’establiment d’àrees de servei (benzineres, hotels), parcs industrials (magatzems sobre tot) o centres comercials. Hi ha llocs en els quals l'Autovía del Nordeste tindrà fins a deu carrils.

I, segons que diuen els mal pensats, encara falta de decidir com serà l’anomenat Quart Cinturó o B-40, una altra autovia que te que vorejar la zona metropolitana de Barcelona especialment per al transport que ve d’Europa i segueix el seu camí cap al sud i cap a ponent. Un nou vial del que encara no s’ha definit el projecte però, veient tot com ha anat, Maçanet de la Selva en té tots els números.

Conclusió

No hi ha cap dubte que la situació geogràfica de Maçanet es força avantatjosa. En el congost format per la serralada del Montseny i les Guilleries per una banda i les serralades costaneres amb una sèrie de turons no gaire alts però de pendents importants, només travessats per la Riera de Santa Coloma. El terme municipal de Maçanet es d’extraordinària importància per a les vies de comunicació, tant les convencionals com les noves, que van de sud a nord connectant una bona part de la Península amb la resta d’Europa. Això fa que Maçanet de la Selva pugui ser considerat, sens dubte, com una de les cruïlles d’Europa.

Tot i això podria dir-se que el poble de Maçanet ha estat deixat de banda sistemàticament. Trens que no serveixen als maçanetencs per viatjar, carreteres que divideixen en lloc d’aplegar. Aquests son, sens dubte, alguns dels factors que van dur molts maçanetencs i maçanetenques a marxar cap a altres indrets fins als anys 1970. En aquesta època, el sentit de les migracions va canviar i van començar a arribar forasters buscant feina en els nous centres industrials que van crear-se a redós de l’AP-7, o bé a estiuejar prop de la costa però sense haver de pagar l’alt cost dels habitatges en pobles de marina.

Tot i les grans barreres generades per les infrastructures, Maçanet ha sobreviscut després d’haver sofert canvis importants (millors o pitjors depèn de qui ho digui). Però, amb totes les infrastructures que hi han i les que estan projectades, ¿podrem deixar als nostres nets un Maçanet que valgui la pena?

Antoni Cruzado i Alorda
Taller d’Història de Maçanet de la Selva
Publicat a la Revista TORRENTERES, Nº 2, Octubre 2005

jueves, 19 de abril de 2007

La Força de Cartellà tremola (i 2)

En un article anterior (Torrenteres nº 4) parlàvem de la Força de Cartellà com a vestigi i testimoni sempre presents de la història de Maçanet de la Selva. Segons que afirma la Margarita Martín en el seu estudi d’aquesta masia, la torre de Cartellà, ja al 1159, era la típica i bella masia catalana que, segons l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, provindria de la domus romana i que, junt amb el règim de vida agrari, han persistit, amb alts i baixos, fins als nostres dies.

Les masies difereixen en les diverses contrades de Catalunya i valgui a dir que les de la Plana de la Selva es troben entre les més belles i harmonioses. Durant els segles XIV i XV les masies amb dos cossos, es a dir formades per dos murs de càrrega, paral•lels a la façana principal i cobertes a dues aigües, eren corrents sobre tot al pla. No obstant, a la nostra comarca, es fa difícil trobar masies d’aquest tipus doncs la majoria son de tres cosos amb teulada a dues aigües i la façana principal, generalment orientada a migdia, sempre en posició perpendicular a la carenera de la teulada.

Cap a finals del segle XVI i durant el segle XVII, la masia ja en plena maduresa es construeix amb tres cossos perpendiculars a la façana principal. Es aquest un fet que distingeix les masies de les cases de la vila o de les masies de la Catalunya nova i del País Valencià on son freqüents les cases amb el pendent de la teulada encarat cap a la façana principal. D’altra banda hi ha poques masies a la Selva que tinguin la teulada a quatre pendents que solen ser cases pairals molt importants a les nostres terres.

Per comprendre bé el procés de desenvolupament de la masia cal tenir present el clima, la topografia del terreny y el sistema d’explotació de la terra, elements molt importants per a determinar el tipus de construcció mes adient en cada cas. Però també es molt important la condició dels seus habitants amb uns vincles molt íntims a la terra i una relació molt forta amb la natura. En el cas que ens ocupa, a la Selva, el clima es força sec i, per tant, el pendent dels aiguavessos es molt escàs, el mínim que permet la teula àrab emprada per a les cobertes sense que l’aigua retorni enrera i es coli al seu través.

Les masies sempre han estat construïdes sense un pla preconcebut. Les ampliacions en el cos principal de l’edifici s’hi van fent a mesura que les necessitats familiars, agrícoles i ramaderes així ho necessiten. Cada un dels edificis i annexes (paller, celler, etc.) te un caràcter i personalitat propis per tal de complir amb el destí que se li atribueix. Es ben cert, però, que molts d’aquests annexes compleixen avui un paper que no es necessàriament el que se li va donar en el seu origen.

Si hom analitza la localització de la Força de Cartellà en el territori, es fàcil de constatar que, tret de la Torre Marata, no hi ha cap altra masia fortificada en uns quants quilòmetres a la rodona. Així doncs, els seus propietaris, els Maçanet posteriorment emparentats amb els Cartellà i els Sarriera, eren els terratinents més importants de la contrada. Encara avui, les parcel•les de terra conreable properes a la Torre de Cartellà són molt mes extenses que les de les finques que es troben al seu voltant per no parlar dels boscos que en constituïen la propietat.

No es pot oblidar que ja al 1169, en Berenguer de Maçanet va donar aquesta finca, entre d’altres propietats, a la seva filla Ermessenda i que, junt amb en Gausfred de Rocabertí, va dotar al Convent de Vall de Maria (com escribiem al Nº 2 de Torrenteres) fent-li donació de nombrosos béns, posant-lo sota la seva protecció i eximint-lo de tota altra jurisdicció. Es tractava, sens dubte, d’una de les famílies més riques de la contrada. No obstant, aquesta família de cavallers i terratinents varen lligar la seva existència a la masia fins a finals del segle XVII quan van traslladar-se a Barcelona.

Can Cartellà, o Can Maçanet com es devia conèixer a començaments del segle XII aquesta masia, molt probablement ja tenia l’estructura arquitectònica que encara conserva avui. Com tantes altres masies, la dels Maçanet fou dissenyada i construïda pels seus propietaris amb l’ajut d’algun mestre d’obra local. Consta de tres cossos amb els dos aiguavessos orientats a les façanes laterals. Com a elements clarament defensius, la Força de Cartellà te una muralla amb espitlleres al voltant de la qual s’observa una ampla rasa, no gaire fonda, que hauria pogut ser el fossar y que també te la localització d’un pont llevadís així com un camí de ronda i una porta fortificada que, de ferro o fusta, es feia baixar per unes ranures verticals a mode de comporta que bloquejava ràpidament l’entrada.

La categoria de “força” li dona també la torre de defensa que ha arribat fins als nostres dies tot i que, en altres temps, sembla que va tenir-ne dues. No se sap si la torre als seus orígens era totalment circular o era del tipus de bestorre, oberta cap a l’interior de la muralla. Si se sap que, al menys una d’elles, la actual, va ser parcialment enderrocada com a represàlia per haver-se alineat al costat dels carlins en les tres guerres civils dels segles XVIII i XIX.

Es fa difícil determinar quan es van construir les diferents dependències de la masia dels Cartellà però, a jutjar per la seva estructura, es pot endevinar que la façana principal original fou la que avui ocupa la part del darrera, alineada amb la façana de la Capella de Sant Jaume que s’hi troba al costat, tot i que, curiosament, mirava cap a ponent i no cap a migjorn com es habitual en les masies. De fet, aquesta façana està orientada cap a Maçanet i el Montseny, pot ser la vista mes bella de tot l’indret. Aquesta façana dona sobre un pati emmurallat (el que es veu des del camí entre la NII i el Molí passant per Can Picó) una part del qual està ocupat per pallers i un celler. Sobre aquest pati es troba la porta fortificada així com una petita masia que havia de ser la casa del masover.

Mereix esment la Capella de Sant Jaume, al costat de la porta fortificada, adossada a la masia per la banda nord amb una alçada molt superior a la de la teulada d’aquesta i que engloba la planta de la torre de defensa. La façana de la Capella, amb una bellíssima portalada renaixentista que dona al pati interior, es troba alineada amb la façana de ponent de la masia. Te una alçada interior equivalent a dues plantes i a sobre hi ha una estança que va ser emprada com a biblioteca.

Avui, l’antiga façana està coberta per un porxo que va fer avançar la masia cap a ponent, cobrint una part del pati emmurallat. La façana principal, en canvi, mira cap a llevant, està alineada amb la torre de defensa i dona sobre un pati en angle recte, amb una portalada al damunt de la qual hi ha una bella balconada de fusta i que dona pas a l’extens jardí delimitat per la façana lateral sud i els magatzems i estables (avui garatges) que constitueixen la muralla de ponent. El portal d’entrada es espaiós com cal a una construcció de les característiques d’aquesta i te al seu damunt una finestra amb espiell per a controlar qui entre i surt des de la sala de la planta superior.

En la planta baixa, entrant al vestíbul es veu, a ma esquerra, una escala de pedra que condueix al pis de dalt. A la banda dreta es reconeixen la cuina i el menjador amb una xemeneia de raconada que te la campana suportada per una biga de pollancre. Al primer pis es troba la sala, la peça més important i lloc de reunió familiar amb una gran finestra munida de festejadors i l’espiell. Al voltant de la sala hi ha diverses cambres i una gran escala que condueix a la torre de defensa, pasant per sobre de la Capella de Sant Jaume, on s’hi va habilitar una biblioteca en temps dels Conill.

Cap a finals del segle XIX i principis del XX, es va fer una construcció, superposada en part a la masia per la part que dona al sud. Es va afegir a la façana sud una “loggia” o galeria porticada, de tres plantes, amb balustres a la segona i tercera plantes, mentre que, a sobre de la masia, s’hi van construir fins a tres plantes suportades per l’estructura del cos lateral sud de la masia pròpiament dita. Aquesta construcció, amb cobertes gaire be planes, és de clara inspiració colonial (indiana). Són també de destacar els balcons de fusta construïts en diferents parts dels edificis.

Es podria escriure molt sobre el conjunt monumental i cadascun dels detalls que constitueixen la Força de Cartellà però no ens ho permeten ni l’espai ni la paciència dels lectors. Valgui a dir que, tot i haver estat habitada durant pràcticament 900 anys, ara es troba deshabitada i en clar risc de degradació. Els balcons de fusta, avui coberts per les heures, se’ls hi pot pronosticar una curta vida. Alguns dels murs que suporten la teulada han començat a esmicolar-se i fins i tot a caure en part, el que fa témer per la integritat de les teulades. El jardí geomètric es avui un bosc ple de matolls sense interès.

Per altra banda, l’estat d’abandó en el que mantenen els actuals propietaris la finca fa témer que la mateixa, i especialment la masia i els altres edificis annexes, puguin arribar a un estat tal de deteriorament que, en el futur, faci falta una obra de rehabilitació important que posi en perill les característiques substancials d’aquest monument.

La mateixa construcció de la nova Autovia A2 que passa a tocar del jardí i molt a prop de la mateixa masia pot fer perillar no només l’harmonia del paisatge en l’entorn de la Força de Cartellà si no l’estructura de la mateixa construcció. Es per tant molt important que Maçanet de la Selva prengui consciència de la transcendència d’aquesta masia i de la necessitat de millorar-ne el seu status.

Tot i que la Força de Cartellà està catalogada com a be cultural d’interès nacional per llei de 25 de juny de 1985 (BOE de 29/06/1985) i està catalogat en l’inventari de bens arquitectònics de la Generalitat de Catalunya, que coneguem, mai no s’hi ha fet cap intervenció per part del Govern o de cap altra administració ni s’ha controlat que les petites obres de manteniment no alterin cap dels elements importants de la masia.


Antoni Cruzado i Alorda
Taller d’Història de Maçanet de la Selva
Publicat a la revista TORRENTERES, Nº 5, Setembre 2006

martes, 17 de abril de 2007

La Força de Cartellà Tremola (1)

Veient-la avui, entre mig de xiprers i altres arbres no gens majestuosos, ningú diria que la masia coneguda com Torre Cartellà te una llarga història sempre unida a la de Maçanet de la Selva. Emplaçada a tocar del Camí Ral, avui anomenat Carretera Nacional N-II o ”Autovía del Nordeste” en el futur (veure article al nº 1 de Torrenteres), just al davant d’on comença el trencall que duu a la urbanització dels Pantans de Montbarbat, la masia es prou lluny de la Vila de Maçanet de la Selva, com per que molts dels vilatans no s’hagin fixat en la seva importància i, en els darrers anys, la masia i les seves terres han passat per diverses mans que no han ajudat a millorar-ne la seva situació.

De fet, la Força de Cartellà, com se’n deia en altres temps, masia i fortalesa, amb una posició estratègica privilegiada, amb vistes sobre tota la Plana de la Selva, i sobre els turons de Maçanet fins a la serralada litoral de Mont Barbat, l’Ardenya i Cadiretes, controlava el pas de viatgers i de mercaderies pel Camí Ral en un punt, la Barrera de Cartellà, situat allà on avui encara hi queda el rastre de Cal Menut, just per sota de l’Hostal de Cal Coix, cobrant-los hi tributs de passatge o peatge, de manera anàloga al que ara fa el Grup Abertis una mica més enllà, sobre l’AP 7.

I es que el nom de Cartellà, des del segle VIIIè fins a les acaballes del segle XIXè, ha anat sempre unit a nombrosos mites i llegendes per més que avui només en quedi el títol nobiliari de Marquès que no pertany ni als barons de l’Albí i ducs de Maqueda, ni als comptes de Solterra o als marquesos de Castelldosrius, els més directes successors d’aquell cavaller Arnau de Cartellà, senyor dels castells de Cartellà, Tudela Rocacorba, Folgons, Hostoles, Finestres i Rupit.

Aquest intrèpid cavaller, segons la llegenda, va escalar la muralla de la ciutat de Girona ocupada pels moros i, amb el seu punyal, va clavar un rètol en la porta de la mesquita amb la invocació “AVE MARIA, GRATIA PLENA, DOMINUS TECUM”. Al fer-se de dia i davant la xerinola de la població, el cap moro va veure’s obligat a arrancar el cartell davant de tothom i, obrint les portes de la ciutat, desafiar als cristians que s’hi trobaven, menyspreant el contingut del rètol tot i dient que allò només li servia per a netejar-li el darrera al seu cavall. Segons que diuen, el cavaller de Cartellà va desafiar al cap dels moros en combat, tallant-li el cap que va ser penjat de la llança del cavaller. Aquesta desfeta sembla que hauria obert les portes de Girona a Carlemagne. Tot i que, entre l’any 768 quant se situa aquesta llegenda i la veritable conquesta de Girona l’any 785 per part de Lluís el Pietós, fill de l’emperador, hi van passar molts anys (segons que justifica la Margarita Martín en el seu estudi de La Força de Cartellà, Blanes 1997). Es diu que en Carlemagne, pels serveis prestats, hauria ratificat a l’Arnau de Cartellà la propietat dels seus castells i li hauria permès d’incorporar al seu escut els mots que va penjar a la mesquita de Girona i que, encara avui, són a l’escut d’armes gravat a la façana de l’església de Sant Jaume en el magnífic pati de la Torre Cartellà.

Llegendes apart, els historiadors confirmen que el rastre documental més antic de la casa dels Cartellà a Maçanet de la Selva data de l’any 1159 amb ocasió del casament de Na Ermessenda Iª de Maçanet i l’Arnau Guillem de Cartellà, cavaller i senyor de Salt i de Sta. Eugènia i descendent en 9ª generació d’aquell llegendari Arnau de Cartellà. Na Ermessenda era neta d’en Bernat de Maçanet, senyor important i riquíssim, segons que consta en l’escriptura d’empenyorament del castell de Brunyola fet per Guerau II, vescomte de Cabrera, a favor de’n Pere Raimon de Vilademany, en l’any 1116, i filla i pubilla de’n Berenguer de Maçanet qui va dotar el Monestir de Valldemaria (Veure el Nº 3 de Torrenteres).

En casar-se amb l’Arnau Guillem de Cartellà, va donar a llum a Na Ermessenda IIª qui, segons que consta en el seu testament de 1213, era mestressa i senyora de la seva casa de Maçanet. En aquell temps li fou donada pels Cabrera als Maçanet la castlania que es va mantenir basada en la Força de Cartellà durant segles a mans de la mateixa família.

Na Ermessenda IIª va casar-se amb en Bernat, fill segon d’en Pere Galzeran, i que va ser senyor dels castells de Falgons, de Cartellà i de Granollers de Rocacorva. Van tenir no menys de cinc fills. Un noi, en Galzeran, va heretar el senyoriu de Blanes que Ermessenda tenia de la part de la seva mare. Un altre, en Bernat de Cartellà va casar-se l’any 1255 amb Na Saura de Dosrius. El tercer, Guillem, fou canonge de la seu de Girona i capellà major de l’església parroquial de Sant Llorenç de Maçanet. Les dues filles van ser Na Saurina que es va casar amb un Gironella i Na Berenguera que es casà amb un Favars.

La nissaga dels Cartellà/ Maçanet va continuar amb en Bernat II de Cartellà qui va esposar Na Sibila de Sant Vicenç. El seu fill, Bernat III de Cartellà i de Sant Vicenç, va tenir una germana de nom Alamanda que va maridar-se amb en Ramon de Marata, de la mateixa vila de Maçanet a l’any 1287. Mort en Bernat III, sense fills, va seguir el fill segon de l’Alamanda, Berenguer de Cartellà. Aquest i la seva esposa Agnès de Blanes estan sepultats a l’església de Sant Llorenç. Un fill d’aquest matrimoni, Raimon de Cartellà i de Blanes, casat amb Na Guillerma de Palau era, al 1383, presentador del benifet de la capella de Sant Jaume a la torre de Cartellà. El va succeir l’any 1384 el seu fill Joan Berenguer de Cartellà que va esposar Na Marguerida i, en segones núpcies, Na Brígida de Camós.

A la seva mort va heretar en Raimon II que morí solter, seguint la nissaga el seu germà Arnau Benet de Cartellà que es va casar amb Elionor de Sarriera. El seu escut es conserva a la capella de la Torre Cartellà, senyal de que en foren restauradors. El dia 20 de maig de 1510, en Benet de Cartellà va ser mort quan sortia de la seva casa de Maçanet però devia haver-hi un altre germà, en Pere, doncs el 30 de gener d’aquell mateix any l’havien mort quan anava a mirar els conreus.

Els va seguir en Miquel de Cartellà i de Sarriera, casat amb Magdalena Malla. En Miquel va morir el 1575, donant un calze a l’església de Sant Llorenç. D’aquest temps es l’inventari de tot el bens mobles que hi havia a la Torre Cartellà i que es conserva en els arxius del Taller d’Història.

Va seguir en Miquel II de Cartellà i Malla, casat amb Marguerida des Bac. Entre 1613 i 1624, era senyor en Galzeran de Cartellà, casat amb Àngela Sa Bastida. Els seguí en Francesc de Cartellà, casat amb Estàsia Viver, que va morir al 1660. Llur fill, en Jaume de Cartellà i Viver casat amb Maria Ahonés només va tenir una filla, Gertrudis, que maridà en Lluís Des Bac i Des Catllar, dit Lluís Cartellà. Va seguir llur fill Pere Cartellà casat amb Manuela d’Oms i que fou primer Marquès de Cartellà, títol concedit el 1702 pel rei Felip Vè de Castella i Aragó. En aquest període, probablement, els marquesos se’n van anar a viure a Barcelona, al Palau Moja prop de la Portaferrissa, i van deixar la masia en mans de masovers.

L’Ignasi de Cartellà, segon Marquès de Cartellà i senyor d’Orriols va casar amb Maria de Sarriera. Llur filla Maria Lluisa, tercera Marquesa de Cartellà, casà amb Josep de Copons qui fou el quart Marquès de Moià i baró de Sant Pau. La seva filla, Maria Josepa de Copons i Cartellà (1762-1822), quarta Marquesa de Cartellà, casà amb en Narcís Sarriera i tingueren dues filles. Primer seguí la Maria de Cartellà i Sarriera, cinquena Marquesa de Cartellà qui passà els drets a la seva germana Josepa de Cartellà i Sarriera, sisena marquesa de Cartellà, casada amb en Pere Carles de Sentmenat, 6è Marquès de Castelldosrius, la qual, en morir, va deixar la finca per a beneficència i va ser venuda en subhasta.

Adquirida la Torre Cartellà per un potentat Lloretenc, en Josep Cabanyes i Puig, aviat va ser modificada en el seu aspecte, començant precisament per la façana, l’element arquitectònic més característic de qualsevol edifici. En Cabanyes va destrossar la tant característica simetria de la masia amb l’afegit d’una mena de casa colonial estil cubà, amb grans balcons, àmplies terrasses i un jardí romàntic molt apte per a l’estiueig. Tot i això, per deixar constància de la seva potència econòmica, va posar un escut amb les seves inicials J C gravades però que no van aconseguir desdir l’emblema tradicional dels Cartellà i Sarriera que hi havia des de segles enrera a la façana de la Capella de Sant Jaume.

Segons que deia un dels últims propietaris de la família Conill, els Cabanyes eren gent de molts “patacons” però no eren indians. A Lloret eren considerats “senyors de tota la vida”, amo de masies, terres, boscos i amb una posició consolidada generació rera generació. Diputat provincial i casat amb Rosa Albà una dona rica de Lloret, tenia cases a Lloret i a Barcelona. Diuen que la Rosa s’entenia amb l’arquitecte que va dissenyar el nou habitatge, l’Antonio Mª Palol de Comasema Sánchez, militar d’origen mallorquí casat amb doña Minga, dama de poques alegries. Tots dos matrimonis varen morir sense descendència però el matrimoni Cabanyes varen adoptar les nebodes del militar Júlia i Glòria a les quals varen deixar llur patrimoni.

Júlia i el seu marit, el també lloretenc Joan Manuel Albertí, de professió rentista, eren els que més venien a visitar la Torre Cartellà a passar-hi uns dies. En l’època de la Guerra Europea (o Primera Guerra Mundial), de gran eufòria a Espanya que hi va romandre neutral, la Júlia vivia com una princesa i l’any 1921 va sorprendre a tothom amb l’adquisició d’un espectacular Benz de color blanc, importat directament d’Alemanya. “ES BENZ” de la Júlia, com se la coneixia a Maçanet, va tenir com a invitat d’honor, entre d’altres personalitats, al futbolista Samitier, el noi llagosta, amic de la família.

Al 1924, “tantes donzelles i jardiners, tantes anades als casinos de Montecarlo, tantes extravagàncies i vicis” segons que deien la gent de poble, va acabar amb la venda de la Torre Cartellà, per 425000 pessetes d’aquell temps, al ginecòleg i catedràtic barceloní Dr. Víctor Conill Montobbio, primer president de la Lliga Catalana contra el Càncer. ES BENZ va anar a parar a les mans de l’Olegario Godó, fabricant de filats i parent dels Comptes de Godó, propietaris de LA VANGUARDIA ESPAÑOLA.

ES BENZ va ser substituït per un altre cotxe espectacular, aquest cop verd, descapotable i americà, un Packard, amb el qual la família del Dr. Conill passejava per Maçanet (on no hi va haver cap altre veí amb cotxe propi fins al 1930). Segons que sembla, el Dr. Conill (com se’l coneixia a Maçanet) no va adquirir aquesta finca amb afany de posseir una casa d’estiueig si no com a acte d’homenatge a la seva mare, la Pilar Montobbio, qui, tot i les grans dificultats econòmiques per les quals havia passat, va reeixir a crear una bona posició econòmica a cadascun dels seus tres fills.

En vida del Dr. Conill pare, perquè la Torre Cartellà va ser heretada pel seu fill gran anomenat Víctor i també ginecòleg, la finca va créixer fins a 375 hectàrees, comptant els boscos que hi ha entre Cal Coix i Valldemaria, i la masia es va reconstruir, adquirint un altre cop part d’aquell ambient senyor d’altres temps. Diuen els veïns que, en temps de la Guerra Civil, el Dr. Conill i la seva família, refugiats a la Torre Cartellà fugint de les dificultats que es vivien a la ciutat, no va mai dubtar de donar serveis mèdics a canvi de queviures, escassos en aquell moment pels que no conreaven els seus propis aliments. A la mort del Dr. Conill, la finca va ser heretada pel Dr. Víctor Conill fill i, a la seva mort, un dels nets del primer Dr. Conill, en Xavier Conill i Marfà, hi va plantar, sense gaire èxit, un cultiu de nogueres.

L’any 2002, l’Ajuntament de Maçanet de la Selva, en una modificació del Plà General de Urbanisme, va requalificar un centenar d’hectàrees a tocar de la Torre Cartellà, com a Parc Tecnològic. Per altra banda, uns promotors, amb el total suport de l’Ajuntament, van voler muntar un Parc Temàtic, anomenat Parc de la Música, precisament a tocar de la Torre Cartellà, el que deixava la masia en un lloc privilegiat per a les operacions especulatives. En Xavier Conill i Marfà, veí de Vidreres, i els seus germans, hereters del Dr. Víctor Conill fill van vendre la Torre Cartellà a una Societat Limitada relacionada amb un conegut Restaurant de Lloret de Mar.

En aquest moment, i des de ja fa uns quants anys, la casa no està habitada i algunes de les terres de la família Conill son conreades per un masover de Maçanet. Totes les pertinences de la família Conill, algunes de les quals eren procedents d’altres èpoques, fins i tot la magnífica biblioteca que hi havia, van ser venudes a antiquaris i brocanters. Tot i això és possible que una part del patrimoni documental estigui encara en mans d’aquesta família.

En un proper article parlarem de la masia i de les seves fortificacions que li van donar el nom de la Força de Cartellà en una situació força precària atesa la conversió de la Carretera Nacional N II en Autovia que comporta l’excavació d’uns talussos a tocar de l’entrada principal de la Torre Cartellà i la construcció d’un vial de serveis que podria deixar tota la masia en una situació força precària, rodejada de carreteres per totes les bandes. La antiga Força de Cartellà, tremola.

Antoni Cruzado i Alorda
Taller d'Història de Maçanet de la Selva
Publicat a la Revista TORRENTERES, Nº 4, Juny 2006

domingo, 15 de abril de 2007

La Capella de Vall de Maria

Seguint la carretera N II en direcció a Tordera, havent passat l’Hostal de Cal Coix i poc abans d’arribar al límit de la província, es troba un trencall a mà esquerra que duu fins a Vall de Maria, una de les cases de pagès de més història a Maçanet de la Selva. A l’extrem sud del veïnat del Pibitller, la Vall de Maria es troba a banda i banda de la riera del mateix nom que neix a la vessant nord del Mont Barbat i flueix directament cap a la Tordera. Segueix una línia paral•lela a l’actual carretera N-II, que creua a prop de la cruïlla entre aquesta i la carretera de Blanes a Hostalric, indret conegut com a Can Bartolí pel nom del restaurant que hi havia abans de construir-hi la rotonda.

La propietat té prop de 300 Ha repartides per parts iguals entre Maçanet i Tordera totes elles, excepte 8 de conreu i de bosc que, per causa de nombrosos incendis, es veu molt migrat. A la propietat s’hi troba la Font dels tres Roures i un embassament mantingut per una presa de mides respectables. En l’actualitat la finca té una explotació ramadera mantinguda per la família d’en Feliu Pou i Ros, que en són els propietaris després d’haver estat masovers des de l’any 1957. La Roser Boada, vídua d’en Santi Pou, fill d’en Feliu, ella al capdavant i els seus fills continuen una explotació força activa. De no ser per aquesta família, Vall de Maria encara seria aquella vall molt deserta que és com un canal d’unes muntanyes aspres i desertes, així descrita per en Roig i Jalpí al segle XVII.

Però, a part de ser una de les cases de pagès més emblemàtiques de Maçanet de la Selva, Vall de Maria és un lloc molt important en el context de la història del nostre país, doncs fou el primer monestir femení cistercenc establert als Països Catalans. El seu origen data del 1159, pocs anys després que l’ordre religiós del Císter s'introduís a Catalunya. Nascuda com a reforma i crítica als grans monestirs benedictins, aquest ordre va néixer amb la intenció de retornar el benedictisme a l'austeritat dels seus orígens.

Una llegenda que recull el Llibre dels feyts d’armes de Catalunya diu que, en temps del comte Borrell de Barcelona, una imatge de la Verge fou trobada per uns pastors que moltes nits escoltaven músiques i cants celestials i veien llums per la vall del terme de Maçanet, vescomtat de Cabrera, en l’extrem meridional del terme parroquial, confrontant amb els de Lloret de Mar, Blanes i Tordera. En el lloc de la troballa fou bastida una capella que d’aleshores ençà prengué el nom de Vall de Maria, molt visitada pels veïns de la rodalia. Sembla ésser que, en ocasió de la consagració de l’església del castell de Lloret, feta el 1079, entre d’altres donacions hom la dotà d’una peça de terra que confrontava amb el mar, la riera de Lloret i Vallemarina.

Diuen que va ser Na Mahalta (o Mafalda), nascuda a Pulla-Calàbria, Comtessa de Barcelona i Vescomtessa de Cardona, qui va fundar el monestir de Vall de Maria. Natural del Regne de Sicília, va ser esposada el 1078 per en Ramon Berenguer II "Cap d´Estopa", obtenint el títol de Comtessa de Barcelona. El 1082 infantà el futur Comte de Barcelona Ramon Berenguer III, pocs dies abans de l’assassinat del seu marit. El 1083 la Mahalta pren disposicions sobre l’herència llenguadociana que havia pertocat al seu fill (Carcassona i Resès) i que ella cedí en feu als vescomtes de Bexiers i Agda, que hi actuaren de tutors. Però el mateix any passà a Catalunya i confià el seu fill a la tutela del Comte Guillem I de Cerdanya i després a la del seu cunyat Berenguer Ramon II, que associà el jove Comte al govern. El 1085 es tornà a casar (conservant però el títol de Comtessa) amb el vescomte Eimeric I de Narbona. Vídua per segon cop (1105), retornà a Catalunya i fixà la seva residència al Convent de Sant Daniel de Girona, que havia dotat ricament, i a on és enterrada.

Els monestirs de l’ordre del Císter es trobaven normalment en llocs més o menys aïllats que propiciessin l’oració. Però, a més a més del seu emplaçament, era bàsic per a ells disposar de recursos naturals suficients (terra, aigua...) per tal de garantir la subsistència dels seus membres. Bernat de Claravall inicià cap a l’any 1112 l’impuls d’una reforma de les ordres religioses i, després del 1150, el moviment cistercenc va penetrar a Catalunya amb el suport de Ramon Berenguer IV i de la noble família dels Montcada. Els primers monestirs femenins de l’ordre del Císter a Catalunya foren els de Vall de Maria (1157-1158), de Sant Feliu de Cadins (1169) i de Vallbona de les Monges (1176).

El primer document cert i ben datat de Vall de Maria com a monestir cistercenc femení es de l’any 1158 (segons el Professor Antoni Pladevall i Font en el seu pròleg al llibre d’en Narcís Puigdevall i Diumé, 1992) i dóna peu per suposar que aquest cenobi feia ja algun temps que existia. Es tracta d’una confirmació de bens feta per l’arquebisbe de Tarragona a la prioressa Ricsenda i al seu monestir (Vall de Maria) ja en ple funcionament. Això permet de situar l’endegament de la casa entorn del 1155 o abans. En realitat, sempre segons l’Antoni Pladevall, el primer esment del monestir es del 1156 quan Berenguera de Queralt, vescomtessa de Cabrera, llegà 20 sous a les “bonis feminis de Valle Maria”. D’aquesta manera el monestir o priorat de Vall de Maria es converteix en un dels més antics de la península ibèrica i segurament es va fundar molt a frec de la mort del fundador de la branca cistercenca femenina, Sant Bernat de Claravall (1090-1153).

Així doncs, en el 1159 ja hi havia a Vall de Maria una comunitat de bernardes i al 1169, pocs anys després de la seva fundació, Berenguer de Maçanet i Gausfred de Rocabertí el dotaren fent-li donació de nombrosos béns tot posant-lo sota la seva protecció i eximint-lo de tota altra jurisdicció. No obstant, amb posterioritat, Vall de Maria esdevinguè Priorat amb dependència directa del monestir de monges del Císter de Cadins, a l’Empordà, el que feia que les monges de Vall de Maria, segons el concepte típic dels cistercencs, fossin afiliades al monestir de Cadins. La butlla del papa Alexandre III del 1169, en la que autoritzava l’erecció d’aquest monestir, preveia que tant Cadins com Vall de Maria, que li quedava subjecte, havien de seguir les institucions del monestir de Nonehea en l’Aveyron francès, confirmant la independència d’aquest moviment cistercenc femení del de la Catalunya Nova (Vallbona de les Monges, per exemple) que eren afiliats al de Tulebras (Navarra) o a d’altres.

Alguns temes com la relació inicial entre Vall de Maria i Cadins restent dubtosos, però cal suposar que d’algunes de les primeres monges cistercenques de Vall de Maria va sortir la idea de traslladar la comunitat a la nova possessió de Cabanes de l’Empordà, en una planura fèrtil, propera a la Muga, on hi havia ja una església dedicada a Sant Feliu. L’ànima d’això seria la nova priora Ermessenda, però una part de la comunitat, segurament per pressió dels nobles del redós, va decidir continuar a Vall de Maria. Tot i això, una butlla papal del 1169 va sancionar el fet autoritzant el trasllat de les monges a Cadins, bé que quedant una part de la comunitat a Vall de Maria. Així sorgiren dos monestirs, un convertit en una esponerosa abadia i l’altre quedant com a Priorat, tots dos essent com un recer de filles de la noblesa i ambdós sota la filiació de Nonenque (o Nonehea).

La documentació conservada es gairebé exclusivament de caire econòmic, títols de propietats, per exemple, que podien estar a llocs tant allunyats com la Segarra. Com acostuma a passar sovint, no s’han conservat velles consuetes o llibres de pràctiques o cerimònies del monestir. Les guerres, expoliacions i la manca d’interès ha fet perdre gairebé sempre la documentació que més interessaria ara. Cal dir, tant mateix, que totes les monges de l’època medieval eren filles de la noblesa comarcal o feudal, de grans terratinents o de ciutadans honrats. Des de l’època alt medieval cada família noble, molt sovint de grans fillades, destinava al convent, ja des de petites vàries filles, molt sovint al cap de poc de néixer, sense cap consideració als seus gustos o sense haver donat cap mostra de vocació per la vida religiosa. Val a dir també que les monges d’abans no treballaven i sovint tenien criades i esclaus per a servir-les. Com s’ha pogut comprovar en d’altres monestirs, quan a una generació hi havia tres o més filles monges aquestes no es posaven a un mateix convent sinó a convents diferents, molt sovint amb l’ambició paterna que les filles assolissin l’abadiat o càrrecs importants dins de la comunitat, una forma més d’adquirir poder polític per part de les famílies.

Na Ricsendis va ser la primera priora de Vall de Maria al que, poc després, el 1214, la noble dama Ermessendis de Cartellà va deixar un llegat. En 1418, el prelat diocesà Andreu Bertran va concedir indulgències al monestir. Com a Priorat, Vall de Maria subsistí fins al 1550 quan els seus béns foren adjudicats per Na Constança de Sarriera al monestir de Sant Daniel, a la ciutat de Girona, en virtut d’una butlla de Pius IV d’aquell mateix any. Amb diferents alts i baixos, però sempre en continua davallada, el priorat de Vall de Maria va fer el seu camí. Sense saber-se per què, les seves relacions amb Sant Feliu de Cadins van ser pràcticament inexistents durant gairebé tres segles. Però, durant tots aquests segles, el monestir vivia i feia valer els seus drets com es fa palès en el plet que el monestir va mantenir amb els Prunera, els Oliver i d’altres per les terres que el monestir tenia a la Segarra.

De sobte i sense que se sàpiga per què, el dia 20 de novembre de 1456 una acta notarial determina la unió dels monestirs de Vall de Maria i de Cadins. Entre les raons que s’hi citen, hi ha l’aïllament del priorat i la insuficiència de les seves rendes. És cert que, en el moment de la unió, Vall de Maria només comptava amb dues monges: Constança de Puigmoltó, prioressa i Eufràsia Ram. Aquest fet tindria una certa influència en el futur de Vall de Maria fins a la seva extinció. De fet, durant el segle XV, el monestir va patir molt amb ocasió de les grans revoltes de la terra, i l’any 1492, tot i haver millorat la situació, només hi vivien sis monges, de tal manera que en morir la prioressa Aldonça de Palol, les cinc monges restants, congregades a la capella del cenobi, el mateix dia de l’enterrament de la seva antecessora, n’elegiren a Isabel Pascual. Però, aquesta elecció no va plaure al bisbe de Girona, que va anomenar una seva parenta Na Violant de Biure. Aquesta decisió, però, no va desanimar a la prioressa elegida democràticament i les seves seguidores i, per una decisió del tribunal de la Rota, la prioressa oficialista Na Lluisa Llordat va ser condemnada per expoliació i la Isabel Pascual va poder cobrar fruits i gastos.

El 1543, el Papa va acceptar que la prioressa i totes les monges es traslladessin al monestir que elles volguessin, escollint aquestes el de Sant Daniel a Girona. L’any 1550, per una butlla papal, el monestir de Vall de Maria va ser incorporat definitivament al de Sant Daniel. Al 1603, l’abadessa de Sant Daniel, pressionada per les freqüents visites dels bandolers a Vall de Maria, que van empènyer les monges a marxar cap a Girona, establí (vengué) el monestir i les seves terres a la família Jalpí de Tordera, esdevenint des d’aleshores una important casa de pagès. En l’escriptura d’establiment emfitèutic (contracte pel qual un senyor dóna a una altra persona el domini útil d'una cosa immoble, tot retenint-ne el domini directe, a canvi de rebre un cànon de l'emfiteuta o senyor útil) datada del 2 de desembre de 1603, l’abadessa de Sant Daniel va imposar l’obligació de conservar la Capella de Vall de Maria i impedir que fos profanada. El que aleshores restava en peu del vell monestir només era la Capella avui existent. La resta, segons aquella escriptura, eren edificis rònecs, boscos, muntanyes i conreus.


Es dóna el cas curiós de que qui anà a establir-se a Vall de Maria fou un esclau llibert de la casa Jalpí. Així ens ho contà el prior Jalpí i Julià:

“Que per que ara ni en ningun temps no hagués equivocacions, és de saber que lo dit Sr. Pere Miquel Jalpí tingué un esclau que, per ésser molt honrat home de bé, se’n feye molt gran confiansa y axí, al cap de temps, se batejà y fonch molt bon cathòlic cristià y, tant quant visqué, habità en casa de Jalpí de Tordera, al qual posaren nom Joan y, en gràcia de dit señor son amo, se anomenà de nom de casa Jalpí y, est Joan Jalpí, olim esclau, casà a 5 de juny del any 1571 ab Rafela, donzella, filla de Roch Granollers y de Quitèria, muller sua, de la Vila de Llagostera, bisbat de Gerona, y estos Joan y Rafela tingueren un fill que es digué Pere-Miquel, al qual, tot lo temps visqué, se li donà facultat de estar y habitar en lo monestir dirruït anomenat de Vall de Maria... els nets d’aquell esclau encara vivien allí, afegint que “ere y comunament és de costum prendrer los esclaus lo nom de las casas de llur senyor”

Però els Jalpí no compliren pas gens bé l’obligació de conservar la Capella, puix que l’any 1667, Josep de Jalpí, que hi va anar, la trobà així:

“estar molt indecent, per ser corral de bèsties i cau de lladres... sense senyal de altar que, quan entrí en dita isglésia no coneixia si era imatge de Maria Santíssima o una pedra, perquè estava fumada com la mateixa isglésia, que antes y feia foch qui volia, com ara, que és cosa de immundícia”.

En veure el seu deplorable estat, en Josep de Jalpí va recollir aleshores la imatge de la Mare de Déu de Vall de Maria i la traslladà a la seva casa de Tordera i, més tard, a l’oratori del casal Jalpí-Tries d’Arenys de Munt, on es troba avui.

Amb el temps, el que fou l’antic monestir s’anà transformant i perdé progressivament les seves característiques arquitectòniques. En l’actualitat, tan sols hi queda, com a testimoni, la capella romànica del segle XII incorporada a l’antiga casa pairal, probablement construïda pels Jalpí al segle XVII. Vall de Maria ha tingut moltes transformacions des d’aquell llunyà segle XVI. Els Jalpí vengueren la propietat l’any 1904 a Vicens Coma i Ferrer. Al 1931 s’efectuaren algunes transformacions importants: s’edificà la casa nova, una granja i l’embassament. Un cop acabada la Guerra Civil del 1936-39, sembla que Vall de Maria era un lloc freqüentat pels maquis (la guerrilla anti-franquista dels primers anys de la postguerra), que aprofitaven el seu aïllament i l’espessor dels seus boscos per amagar-se. Això provocà que el masover d’aleshores, de cognom Canals, abandonés Vall de Maria tot seguint l’exemple de les monges què, en el segle XVI, havien estat obligades a abandonar el monestir pels fets violents que hi aproparen els bandolers.

Entre 1941 i 1957, la finca fou arrendada a la Capitania General de la IV Región Militar, tal vegada en un intent de que la finca deixés de ser refugi de maquis per la presència dels militars, molts d’ells nois de Maçanet que hi feien el soldat, o potser més aviat per a produir aliments que ajudessin a sobreviure als funcionaris d’aquell organisme militar en una època de forta penúria alimentària i de baixos sous. Els militars hi van construir una important granja de porcs i van fer-hi algunes construccions força sòlides entre les quals una via, encara existent, servia per a moure les vagonetes que duien el gra molt des de la Capella, que servia de molí, fins a la cort dels porcs. Fins fa uns mesos, la Capella encara era emprada com a graner i magatzem de la casa de pagès.

Com dèiem a l’inici, la família d’en Feliu Pou s’hi va establir, primer com a masovers i després com a propietaris, i avui duen a terme una explotació agrícola i ramadera força activa. La Capella sempre havia estat per a ells un espai més per a desar-hi estris de treball i vehicles lleugers, tot i que va ser respectada de rebre modificacions importants.

En els darrers mesos, el Taller d’Història de Maçanet de la Selva, amoïnat pel risc de perdre les poques restes d’aquell Convent de monges de l’ordre del Císter, un cop s’iniciïn els treballs de desdoblament i modificació del traçat de la N-II (A-2 en el futur), estableix un acord amb la família Pou i Boada per tal de rehabilitar-ne la Capella, a l’estat més proper possible dels seus orígens, i facilitar-ne la seva visita com ja havia fet al Castell de Torcafelló, al turó de Sant Jordi i al Pou de Glaç de Can Buscastell.

El Taller d’Història, amb un ajut de la Generalitat i les modestes quotes del seus associats, després d’haver elaborat un avantprojecte dels treballs que caldria fer-hi, va iniciar-hi els treballs de rehabilitació. Els treballs conduïts fins ara consisteixen, en primer lloc, en l’arranjament de la teulada, força malmesa pel pas del temps. Una part de la volta de la Capella era coberta de terra, sobre la qual s’hi assentaven directament les teules, mentre que la part de l’absis i un lateral de la capella eren fets amb bigues de fusta molt malmeses i que han estat substituïdes. Les mateixes teules que hi havia varen ser recol•locades i complementades per d’altres d’un estil semblant, essent impossible de trobar-ne de la mateixa època. A una de les teules de la carenera, cap a la part final del darrera, s’hi va trobar una inscripció que diu:

“hecha p. Ginesta ultima de este año 12 de octubre de 1593 posada y marcada por Pedro Serra Barris Celra.”

Després de practicar-hi uns testimonis (cates) per a determinar, fins a la mesura del possible, quins eren els materials originals de què estava fet el seu terra, es va llevar el formigó que s’hi havia col•locat per convertir la capella en un molí de gra, per tal de posar a la vista les antigues toves que constituïen el terra original de la Capella. Posteriorment, i d’acord amb els tècnics de les institucions culturals del país, es decidirà quin tractament es dóna a les parets i a la volta, per a fer de la Capella un lloc de visita cultural i històrica d’interès per als estudiosos de l’època medieval, i els de l’ordre del císter femení a Catalunya en particular, així com al públic en general, perquè és de desitjar que aquest lloc tan emblemàtic pugui rebre l’homenatge dels maçanetencs i de totes aquelles persones que s’interessen pel patrimoni cultural del nostre país.

Antoni Cruzado i Alorda
Taller d’Història de Maçanet de la Selva
Publicat a la Revista TORRENTERES Nº 3, Abril 2006

jueves, 5 de abril de 2007

El Pibitller, un tresor en perill

A llevant del municipi de Maçanet de la Selva, més enllà de la carretera N II, es troba el Veïnat de Pibitller. Gran part d’aquest veïnat constitueix la vessant nord del Mont Barbat, amb uns 400 m d’altura, el pic més alt de la serralada que separa la Plana de la Selva de la Selva Marítima. Allà hi neix la Torderola, principal curs d’aigua que, travessant tot el municipi, s’aboca a la sèquia de Sils. Una part del veïnat, però, es troba més enllà de la serralada, on les aigües empren el Rec de Vall de Maria que pren el camí directe cap a la Tordera.

El Pibitller es una zona força poblada i amb un dinamisme intens, no tant sols pel fet de tenir, a tocar, la urbanització dels Pantans de Montbarbat. Unes 47 masies s’aixequen en aquest veïnat. Algunes, com les de Can Masega, La Barrera, Cal Tipu, Can Montells, Can Pagès, Cal Nan o Cal Bord ja han desaparegut i d’altres com les de Cal Menut, Cal Bisbe, Can Súria, Can Costa, Can Llagosteres o Can Mont Barbat estan a punt de fer-ho.

La resta, però, encara estan dempeus. Can Gelabert, Can Bruno, Cal Bouer, Can Ribas, Cal Tit, Can Poch, Can Llebre, Can Companys, Can Ruscalleda, Can Punxet, Can Casanella, Can Gutarra, Can Villà, Ca l’Antoni, Ca l’Agustí Serrats, les quatre cases en que es va dividir Can Manel Súria, Can Pere Dot, Can Batallé, Can Soms de les Bòries, Can Bartolo, Can Toni Maynegre, Can Rauret, Can Fita, Cal Sord, Can Serrats, Can Gavina, Can Gavina de Dalt, Ca l’Amargant, Cal Coix, Vall de Maria són les masies existents, la majoria de les quals estan habitades per famílies locals o per d’altres vingudes de fora mentre que unes quantes només reben la visita més o menys freqüent dels propietaris o llogaters.

Tot i que la casa que dona nom al veïnat es Can Pibitller, segons l’estudi documental de les masies que va fer-se en el llibre “El nostre poble de pagès”, font d’inspiració i d’informació d’aquest article, les masies que conformen aquest veïnat van néixer del desmembrament d’un gran establiment fet pels marquesos de Cartellà a la família dels Calvet, pagesos a Maçanet, com a mínim, des de primers del segle XVII. En Pere Calvet, a partir del 1780, va anar fragmentant les seves terres, en la seva majoria boscos, utilitzant la figura jurídica del sub-establiment emfitèutic, consistent en la cessió a perpetuïtat d’un tros de terra amb el compromís de cultivar-la i de pagar anualment als Calvet un cens de blat i respectant els drets de lluïsme dels senyors de Cartellà.

La major part d’aquests establiments van ser fets a joves treballadors de Maçanet i de Vidreres, amb la finalitat de que els boscos fossin reduïts a conreu i s’hi fes una plantació de vinya i de cereals. El pagament inicial per aquestes vendes era, en molts casos, més simbòlic que real (un parell de pollastres) però quedaven els censos anuals que s’establien generalment en quantitats de blat, prenent les diverses mesures de l’època (quarteans, quarteres, mesures, mesurons, etc.). El pagament dels censos, com els lluïsmes, era per sempre (encara hi ha propietats en les escriptures de les quals hi consten anotacions censals) tot i que es podien redimir mitjançant el pagament del valor de la finca en el moment de la redempció. A través de 32 establiments (1780-1825) els Calvet cediren unes 325 vessanes, equivalents a unes 72 hectàrees que els produïa un total de 35 quarteres de blat a l’any.


Cap a finals del segle XVIII els Calvet abandonaren el seu mas, situat en un lloc molt proper a can Bruno i que encara avui la gent gran de Maçanet coneix com el Casalot d’en Calvet tot i que no en queda cap resta. A partir d’aquell moment, tot i que encara treballaven alguns camps propers a la vila, els Calvet varen viure de les rendes. Al 1845, compraren una casa que actualment es coneix per Cal Metge Negre. Els Calvet són un exemple de com es va anar formant la petita burgesia rural, amb uns mecanismes més propis de la societat feudal que no pas de la lliberal o capitalista. Pel matrimoni de la Maria Calvet i Palmada amb en Cugat Estrach i Reixac, un fadristern de Can Estrach, a Fornells de la Selva, mestre a Maçanet al 1857, en Cugat Estrach esdevingué usufructuari dels bens de can Calvet i aportà a aquesta família allò que pot ser els mancava: tenir una funció social i de poder dins el poble. La família Estrach-Calvet va emparentar amb els Puigvert, avui encara propietaris d’un parell de finques al Pibitller.

Les zones boscoses més altes del turó de Mont Barbat així com la zona de terres boscoses i de conreu properes a les de Vall de Maria varen quedar fora d’aquest contracte i, per tant, sota el domini directe dels Cartellà. Per altra banda, les terres de Vall de Maria, com ja es va explicar en l’article relatiu a aquesta masia-convent, pertanyien als Jelpí, de Tordera, després que en el segle XVI varen ser establertes per l’abadessa de Sant Daniel. Just en el límit entre ambdues finques s’aixeca la “Creu del Reveixí” (reveixinar = girar en direcció contrària a la normal).

La major part de les terres del Pibitller ara, com en el passat, són cobertes de bosc. Pot dir-se que només una petita part d’aquestes terres van estar conreades al llarg de l’historia i, això només en el curt període de temps que va des de les acaballes del segle XVIII fins a l’actualitat, es a dir, poc més de dos-cents anys. Una gran part del Pibitller havia estat plantada de vinyes que pertanyien a les masies del veïnat o be a gent de la Vila. En general, igual que en d’altres comarques, aquestes vinyes rebien el nom de bòries, (Bòria = Parcel•la no gaire extensa de terra de conreu, dedicada generalment a vinya, situada a la falda d'una muntanya, a poca distància d'una població). L’abandonament del conreu de la vinya, a primers del segle XX, va fer que aquestes terres tornessin a ser cobertes de bosc.

Escampades per tot el Pibitller s’hi troben algunes basses que permeten als pagesos que encara exerceixen la professió de conservar una mica d’aigua per a regar els farratges a l’inici de l’estiu, però en la part propera al Mont Barbat, un antic propietari de nom Joaquín Jiménez Lozano, que el 1954 va comprar la propietat de Can Pibitller, hi va construir dues grans basses o pantans, un dels quals no va ser assecat pels veïns de la urbanització i encara avui, tot i que impedeix en bona mesura que la Torderola mantingui un cabal mínim, constitueix un interessant racó per visitar.

El veïnat de Pibitller va gaudir d’una activitat molt intensa en una època que va des dels inicis dels establiments, cap a la fi del segle XVIII, fins fa uns 30 o 40 anys. El veïnat va arribar a tenir un mestre que vivia a Can Villà i que donava lliçons als vailets. Fins i tot els anys de després de la Guerra (1940 – 1960) el veïnat va tenir el seu propi equip de futbol (veure foto 170 del TdH) anomenat de la “poca farina”. Tot això es va desmuntar quan la gent jove del veïnat va buscar-se la vida fora de l’agricultura.
Ja en èpoques passades alguns dels nous propietaris de masies van haver de vendre per causa de l’escassa fertilitat de les terres pel que fa al blat i altres cereals. Les vinyes tampoc eren gaire productives i el vi que se’n treia no era gaire bo. Alguns dels agricultors del veïnat van haver de desprendre’s de la seva propietat en endeutar-se massa. La forma més habitual de malmenar diners era la Venda per Carta de Gràcia, una mena d’hipoteca que permetia de saltar-se les limitacions anti-usura de la legislació aleshores vigent. El propietari i el prestamista estenien un contracte de venda per un preu superior al que rebia aquell en concepte de préstec que s’havia de retornar en un termini relativament curt. La diferència entre el preu fixat en el contracte i el diner que rebia eren els interessos, que generalment eren força elevats.

I això passava tot i que algunes llegendes diuen que en el Pibitller s’hi trobaven alguns tresors enterrats (segons que diuen, al Casalot d’en Calvet i al cim del Mont Barbat que pot ser encara s’hi trobin). Els més envejosos atribuïen aquest origen als diners aconseguits pels que tenien èxit en la seva tasca i compraven bestiar o més terres mentre que els més cobdiciosos es dedicaven, probablement durant l’hivern, quan les feines de la terra són menys intenses, a cavar en determinats indrets per veure de trobar el famós tresor del Pibitller. Aquest tresor hauria estat enterrat, segons la llegenda, per uns francesos en retirada ara fa més de dos cents anys en un lloc erm, ple d’argelagues, des d’on es veuen sis campanars.

Un altre aspecte interessant d’aquest veïnat és el fet que molts menestrals i altra gent de la Vila que no tenien terres, van adquirir dels Calvet o bé més tard d’altres propietaris petites feixes (bòries) que van dedicar a la vinya. Algunes d’aquestes bòries, la majoria convertides en bosc, encara pertanyen a gent que mai no ha fet de pagès com a activitat principal, si bé la major part d’elles van acabar en mans dels pocs pagesos que encara treballen les terres al Pibitller.

L’escassa rendibilitat de les explotacions, la manca de sort en la recerca del tresor o la facilitat per trobar feina ben remunerada en les indústries que van establir-se aquí fa uns anys, van fer que molts masovers abandonessin les masies i que molts dels propietaris deixessin les terres ermes o arrendades a d’altres pagesos més resistents o espavilats per anar a viure a la Vila. Altres masies, senzillament, van entrar en declivi per raons familiars i van acabar en mans d’hereus aliens a la vida rural. No obstant i això, les parts més planeres segueixen estant conreades, sobre tot amb farratges i cereals per a alimentar el bestiar d’unes quantes masies que tenen granges de vaques (Can Ribas, Can Poch, Vall de Maria), de porcs (Can Gavina, Can Pere Dot), de cavalls (Can Villà) o d’ovelles (Can Soms de les Bòries). Aquestes últimes pasten des de la tardor fins a la primavera mentre que l’estiu, el pastor que resideix a Blanes, se les enduu als Pirineus.

Per altra banda, el procés d’abandonament de les masies s’està redreçant amb l’arribada dels neo-rurals que han donat nova vida a una part de les masies del Pibitller. Dues masies (Can Pibitller i Cal Coix) són, en l’actualitat, restaurants dins la urbanització dels Pantans de Montbarbat el primer i el segon sobre la Carretera N II. Dues altres cases (Can Gelabert i Can Bruno) tenen activitats de turisme rural. Can Gelabert pot ser la masia amb més qualitat arquitectònica, Cal Tit seria la que ha quedat més aturada en el temps i Can Bruno, l’única masia de dos cossos en tot el veïnat, tipus de construcció més antic que el de tres cossos pròpia de finals del segle XVIII que tenen totes les altres masies, per la seva posició al peu del Camí Ral de Marina, va fer d’hostal durant un cert temps on sembla ser que s’hi organitzaven balls els dies festius.

En els moments presents, la pressió demogràfica que representa la urbanització dels Pantans de Montbarbat i la crisi de les explotacions agràries, que posen en perill la vida a pagès, han estat suportades pels habitants del veïnat. No obstant, la construcció de noves infrastructures, com l’ampliació de la N II, pot donar peu a l’aixecament de naus industrials i altres activitats terciàries que podrien posar en perill, no tant sols, la supervivència de les explotacions agrícoles actuals si no també el propi paisatge d’una de les darreres zones rurals escassament subjecta a la pressió especuladora.

Antoni Cruzado i Alorda
Taller d’Història de Maçanet de la Selva
Aparegut a: TORRENTERES, Nº 7, Abril 2007